Carta 1

Estimat Joaquim, quina carta que he rebut! Feia temps que no ens escrivíem i de sobte tantes notícies. La mort de la teva mare i el deteriorament del teu pare. Ja et planyo, perquè el meu difunt marit va començar igual i va acabar que ni el seu nom recordava. Aquesta pèrdua tan tremenda de la memòria i que a estones al principi, sembla que tot segueixi normal. Es tristíssima.

I t'ho has de passar tot sol perquè pel que llegeixo la teva dona no està pas amb tu per fer-te costat... I els fills, no et planyis si no en tens, perquè de tenir-los a voltes tampoc t' ajuden massa, ja sigui per la feina o perquè estan lluny o be pels fills que ells ja tenen.

Ara, el que em demanes és molt fort i no sé si sabré complaure't. Que t'expliqui com era la nostra ciutat quan ell hi vivia... Perquè m' expliques que el teu pare comença d'anomenar fets que tu no coneixes i ell no recorda del tot i tu et quedes amb les ganes de saber-ne més per poder-lo ajudar. Ja comprenc que si jo t'els explico, llavors podràs , si no mantenir una conversa amb ell al menys podràs distreure'l una estona.

Jo vaig tenir un avi -l' avi António- que de resultes d'una trombosi es va quedar sense parla, però tenia el cap ben clar, i llavors si li feies recordar fets o gent que ell havia conegut, amb el cap assentia o et negava el que li deies. (jo ja ho feia expressament d'equivocar-me) Em cansava d'enraonar però ell s'ho passava bé.

Podríem fer el mateix sistema, a veure si dona resultat. Començo:

A prop de casa meva, des de la meva finestra el veig, hi ha un xiprer tan alt com una casa de cinc pisos. Segur que quan el teu pare era aquí no devia alçar ni dos pams de terra. No conec a la velocitat que creixen els xiprers però com que fa tants anys que ell n'es fora , puc donar-ho per segur. Tot el que ell et pugui haver explicat d'aquest poble i el que t'expliqui jo no s'assemblarà de res. Però si em dius que ha perdut molta memòria i tu vols saber més coses, intentaré fer-ho el millor possible.

Dels carrers que ell et va descriure, sense asfaltar i plens de fang, no en queda ni un. Per sort! Dels carros que portaven les peces teixides o bé els plegadors plens de fil per teixir, tampoc en queda cap. D'això m'en alegro, perquè a mi, de petita, els cavalls sempre m'havien fet molt respecte, per no dir por. Els carrers eren estrets i per comoditat del carreter, quan havia de descarregar posava el carro de través, de manera que per la part del darrera li era més còmode poder baixar les mercaderies directament a l'entrada de la fàbrica; però per l'altra banda, el cap del cavall quedava pràcticament al mig de la vorera contrària. O sigui, que els vianants havien d'ajupir el cap si no volien topar amb el del cavall. Jo, particularment havia arribat a donar una volta a la mançana quan en veia un en aquesta posició.

Sempre m'han fet molt respecte els cavalls, ja ho he dit. Moltes vegades havia arribat a somniar que més d'un cavall em perseguia. Quan era noia i anava a aprendre de cosir un dia ho vaig explicar i algú em va dir: -"Doncs pots estar contenta! Això és un bon somni. Representa que hi ha més d'un xicot que et va al darrera!"- No m'ho vaig creure, perquè de pretendents no n'havia tingut mai gaire.

Després dels carros tirats per cavalls o matxos, van venir els camions. Aquests no es podien posar travessats ni hi havia perill de que et mosseguessin, però et podien atropellar, que no sé que és pitjor. Era el progrés. Molts carreters es van transformar en camioners i el més bo és que quan era la festa del gremi on havien pertangut, per Sant Antoni Abat, anaven a la Passada i ho celebraven igual que quan tenien el carro! I és que la majoria l'afició als cavalls la van mantenir i molts el cavall també.

De la Passada -que en altres llocs s'en diu "Els tres tombs"- ja t'en devia haver parlat el teu pare, perquè sempre ha estat un gran esdeveniment. A Sabadell hi ha dues colles, la Nova i la Vella que anys enrere rivalitzaven per quina feia la desfilada més lluïda. Avui, no sé si encara hi ha competència, però la Passada continua ben viva i tothom se l'estima, siguis o no carreter o tractant de bestiar. Surt a les cinc de la tarda perquè hem de pensar que Sant Antoni Abat és el disset de gener i per aquell temps els dies son curts i es fa fosc aviat. Comença a la Creu Alta i baixa fins al cap de vall de la Rambla- fins a l'antic "Apeiadero",- dona la volta i torna a pujar. Tot això acompanyat d' una pluja de caramels que els que van a la desfilada no paren de llençar cap als que la contemplen. No sé d'on treuen les carretel·les ni d'on surten tants carros i cavalls, en uns temps que pels carrers no s'en veu ni un. També hi van molts genets amb magnífics exemplars. Ah, i el que crida més l'atenció son els dos o tres carros tirats per un tronc de cavalls que feina tenen a arrossegar la gran càrrega de que porten de caixes, i bales de llana o de cotó i tot ben lligat amb unes cordes gruixudes i uns nusos que son una mostra de l'artesania d' altre temps.

Per ser una primera carta, ja està bé de llarga. Si t'explico més coses, no les pairàs

Maria Mercè.